Pujant per la costa del calvari,
buit d’esperança
segons els records
marcat a foc
després de tants anys
en el dolorit cor,
em ve de cara
el flaire trist
de la llibertat no desitjada.
Clavetejat
per tants instants passats,
per tants petons perduts
per tanta pell colrada,
del pretèrit afecte,
d’una vida escampada.
Pujant per un calvari,
incomprès,
només la solitud
de les paraules
em conforta
en el silent ball
sobre el paper verge,
de la tinta
que s’impregna d’ànima,
de ràbia,
de nou de soledat,
de muda tristesa.
